Basat en fets reals

“Adiós, ríos; adios, fontes;/ adios, regatos pequenos;/ adios, vista dos meus ollos:/non sei cando nos veremos.” Rosalía de Castro, Cantares galegos

Aquest matí he acompanyat a Manuel a l’aeroport. Portava un billet d’avió a Canadà, una motxilla de 50 litres plena de roba, calçat, estris de condícia i una carpeta amb el seu títol de llicenciat en Biotecnologia, el títol C2 d’anglés i francés, el certificat del màster de formació de professorat de secundaria. Va enviar el seu currículum vitae des d’aquí a algunes reserves naturals, piscifactories, latifundis, empreses tèxtils, alimentàries, navilieres, etc. Però, ningú no li ha contestat encara.

Té 26 anys. Deixa la seva ciutat, els seus pares i la seva xicota, que encara no ha acabat la carrera.  Li agrada molt viatjar, però per plaer, no per necessitat. Té assenyalades a un mapa totes les ciutats del món que ha visitat i on ha residit, i puc assegurar que no són poques. Es considera, senzillament, una persona, no un cervell. Marxar és trist gairebé sempre. Amb estudis i sense. No ho viu amb traumes. Tampoc no pensa que estigui fugint, només emigrant. Anit va beure tres cervesses seguides. Minuts abans d’arribar a l’aeroport, encara no es feia a la idea d’emigrar, m’explica les set diferències d’aquest amb els viatges turístics i les seves anteriors estades a l’estranger. En definitiva, em diu la ràbia que li ha fet sempre la paraula “estranger”. És optimista. Espera tenir més sort allà que aquí. I poder fer la seva vida. Això li he desitjat jo, quan, després de fer-li una abraçada forta, l’he vist dirigir-se al control per accedir a l’embarcament.