La cursa de la Mercè 2012

Val a dir que m’agafà de sorpresa quan vaig sortir del metro pel carrer Parlament. Em vaig felicitar en veure que la cursa pujava Paral·lel amunt. El meu destí era el mercat de Sant Antoni. Havia matinat i, si hagués sortit per l’altra boca del metro de Poble Sec, hauria d’haver esperat pacientment a l’altra vora de l’avinguda que els corredors acabaren de passar.

Enfilat cofoi pel carrer del Parlament pensava ingenuament que havia esquivat la cursa i que arribar al mercat seria qüestió de pocs minuts. Tenia un entrepà de pernil al macuto i el matí de diumenge em somreia. Però, en arribar al cantó amb el carrer Viladomat, em vaig adonar: la cursa baixava per allà, cap al mar i no hi havia manera humana de creuar sense ser atropellat per una atlètica marea humana que descendia al trot. Diuen que no eren menys de 16.000persones.

Amb resignació vaig buscar un lloc on asseure’m a contemplar l’espectacle que baixava de front . Vaig trobar una terrassa estupenda a l’alçada de l’Avinguda Mistral, Granja Bueno. Vaig demanar una cervessa mitjana i vaig treure l’entrepà de pernil. Mentre esmorçava me’n vaig adonar: un senyor amb pinta d’excombatent, en manigues de camisa i sandàlies animava els participants amb un lent aplaudiment incessant acompanyat d’irreverents crits eventuals de burleta envers els atletes que li cridaven l’atenció.

La veritat és que molts s’havíen empolainat a posta per l’ocasió: el més cridaner un noi amb gallumbos de flors estampades, samarreta de tirants i orelletes de conilleta del Playboy. “Va, va, va” cridava l’excombatent. Un avi amb patins que passà a major velocitat que la resta, tot cridant “Vamos que nos vamos”, “Vinga xico Martini” li espetà espontàniament l’animador devocional. Un altre jubilat amb un equipament de colors fluorescents que corria amb un dàlmata al costat, “t’asperu aquí després!” li digué descaradíssimament. Un noi jove amb una samarreta de Toronto, “Toronto, Canadà, som’hi a repoblar els boscus!” Una senyora gran corria ofegada “Val! Que tu pots!” “Val, val, val!” Continuava aplaudint cansinament, i no se li acabaven les provocacions: “No mengis tanta mantega!” li digué a un senyor gras. “Què et pesen les boles?” li amollà a un jove que corria massa lent. De sobte, va sortir corrents darrere una noia a la qual va palmejar al cul. Quan la noia va girar-se per queixar-se: “Eh! De què vas?” ell li va cridar aixecant el braç en direcció cap la meta: “Co-rre! Co-rre!” Si abans m’havia caigut simpàtic, ara ja no li veia cap gràcia.

Contemplava absort la desfilada de cintes de cabell, canelleres i rockis de colors, quan un iaio que venia molt matiner de comprar el pa, va entrebancar-se amb la vorada de la vorera. La barra de pa per l’aire, les ulleres trencades, el mòbil a fer la mà i el iaio estampat contra les rajoles de ciment. Em vaig veure obligat a alçar-me de la cadira per auxiliar al senyor i aixecar-lo del terra on havia quedat cap avall. Unes senyores molt amables s’aproparen per tornar-li el telèfon. Per posar-ho dret, el vaig agafar de la pitrera on duia la butxaca de la camisa ben farcida amb la cartera i tot de papers amb algun dècim de loteria possiblement, vençut. Tot posant-se les ulleres amb el vidre esquerre trencat, es va tocar a l’alçada del cor, per comprovar que jo no havia aprofitat l’avinentesa per furtar-li. Jo vaig tornar-li la barra de pa, que va ser el primer que vaig rescatar i, sense donar-me les gràcies, va marxar molt digne. Després de la caiguda, la densitat dels corredors havia minvat prou, es podia creuar sense problemes. Vaig acabar la meva canya. Vaig pagar. L’animador excombatent s’havia allunyat i només quedaven els ressagats. Aleshores vaig creuar sense problemes en direcció al mercat.