Pensió L'Esperança

"Estimats autors i lectors del Careto:

Ja fa molt de temps que no sabeu res de mi i he decidit publicar aquest poema per donar senyals de vida i a la vegada demostrar-te, un colp més, Peskuezo, que no eres l'únic que es diverteix fent poemetes. Us escric des d'una pensió remota a la qual passe el temps de l'exili. Tot i no tenir wi-fi, des de la meua habitació em connecte a la xarxa d'un negoci proper.Estaria molt bé que algú li posara música. No cal dir que hauria de ser rumba catalana. Espere que us agrade i que gaudiu.

Una abraçada fraterna.

Llenya"

A les dotze habitacions
de la pensió l'Esperança
molt malament es descansa
en les pitjors condicions,
són intensos els malsons
i el neguit inevitable
malgrat la recepció amable
val la pena no fer nit
perquè entre tant i tant crit
per força se't creua el cable.

De les dotze habitacions
de la pensió l'Esperança,
a les fosques, mala dansa
i a les clares, bons ratons,
a la gran hi ha tres balcons
i a la petita, un armari
i un espill estrafolari
al final del passadís
un lavabo en cada pis,
una gàbia i un canari.

Lleixiu, naftalina, fluxes
apesten brutes moquetes,
s'amunteguen les carpetes
com si fos hotel de luxe,
la pols, el deute, els influxes
i continua desperta
la lampadeta vermella,
que llueix com una estrella,
en els insomnis experta,
tantes nits com passa alerta.

A les dotze habitacions
de la pensió l'Esperança,
el seny ni tan sols s'atansa
i no diguem les raons,
que habiten altres pensions
com ara la Realitat,
amb tarifes més barates,
encara que hi ha més rates,
si hem de dir la veritat,
és gran la incomoditat.

Per les dotze habitacions
de la pensió l'Esperança,
el temps sembla que no avança
i n'hi ha moltes ocasions
que sonen velles cançons,
afinades a deshora,
això desvetlla els clients,
que molt agradablement
surten a passejar fora,
buscant el fil de l'aurora.