Eren parella però semblaven germans. Eren els amos del videoclub Àtrox, que tenia un dibuix de Xarlot en negre sobre fons blanc al rètol de metacrilat i a les targetes de registre. Els dos sempre vestien de negre. I tenien els cabells blancs i curts. Quan obriren el negoci només llogaven pel·lícules en Beta. El VHS va anar guanyant terreny després a les prestatgeries. També feien travesses. Fumaven sempre. Vivien a la rebotiga de l'establiment. Ell tenia molta tos i continuava fumant mentre despatxava. Mai no parlava, només tossia. Era home de poques paraules, per no dir de cap ni una. Ella era més amable, tot i que mai no li vaig veure ni l'indici d'un somriure. Ell passava més hores al negoci. Fins i tot obria algun diumenge. Però, si llogaves les pel·lis el dissabte les podies tornar el dilluns. El local no era molt gran i apestava a una barretja de fum, cendra i ambientador de pi. El gruix del seu fons videogràfic el constituïen pel·lícules d'acció. En tenien totes les de Bud Spencer.
L'única volta que recorde haver sentit la veu del senyor Joan, per iniciativa pròpia, va ser quan va voler fer creure el meu veí Vicent (entusiasta del cinema bèl·lic) que en pocs dies rebria una còpia de Rambo III quan ni tan sols s'havia començat a rodar. Segur que va riure molt, però no davant nostre.
L'única volta que recorde haver sentit la veu de la senyora Joana, més enllà de l'estricte tracte comercial, va ser quan li contava a una clienta que la seua filla seria l'encarregada de portar una sucursal del negoci més enllà de l'Avinguda. Segur que va somriure molt, però no crec que ningú ho pogués veure.
El videoclub Àtrox i la seua sucursal, el videoclub Àtrox 2, van tancar a mitjans dels noranta. Van ser absorbits per una gran cadena de lloguer de cintes, propietat d'una productora nord-americana de cinema, que amb el temps, va substituir els empleats per un sistema robòtic semblant a un caixer automàtic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario