Pels puestus #13: esperit de contradicció

A prop del centre comercial Diagonal Mar, exactament sobre una de les parets de l’escola pública Joaquim Ruyra, on entre d’altres coses vaig votar per última vegada ara fa un cert temps, vaig trobar aquesta pintada. Un missatge simple marcat per un cert esperit de contradicció. Una subtilíssima mostra d’art urbà que ens confronta amb l’absurditat de l’existència. O bé l'obra d'algú amb més aviat poca feina.

Un tema que em sembla interessant és que aquesta pintada és un altre símptoma d’un fenomen al que la Real Academia Española de la Lengua suposo que es resistirà aferrissadament, però que vist com van les coses acabarà per imposar-se: la desaparició de l’imperatiu. Un temps verbal amb un ús molt específic cada cop més ignorat. Sense haver d’arribar a expressions com ara “callarse!” o la més rupestre “callarsus!”, resulta estrany, fins i tot en el registre escrit, de trobar gent que no substitueixi l’imperatiu per un infinitiu mal posat, sense suc ni bruc. Observareu que la persona que escriu no és precisament illetrada, doncs se serveix d'una especificitat única a la llengua espanyola i que jo personalment considero infinitament més supèrflua i prescindible que l'imperatiu: l'interrogant inicial (¿). Tot i això, no se n'està, de fer servir el típic infinitiu orangutànic. Quina llàstima...